Eurocagón 2008: els 5 flamants finalistes

Benvolgut Bròquil,

Avui vinc a parlar-te d'un tema molt seriós i molt imporant: el fascinant Eurocagón 2008.

Com resa la web de Elmundo.es: "La Eurovisión más democrática: TVE optó este año por llegar un acuerdo con MySpace para que cualquier aspirante a competir en Eurovisión pudiera colgar en internet su video y someterse al veredicto de los internautas. Tras el recuento definitivo y la eliminación por irregularidades, éstos son los 5 candidatos preferidos por los internautas para representar a España en el festival".

Ull, que vénen:

Candidat Número 1:

ARKAITZ, Bilbao (qualsevol ho diria)

Tema: Un olé

Amb un tema de títol realment suggerent (Un olé), Arkaitz, de nom també molt cridaner, arriba a la fase final d'eliminació per representar Espanya a Eurocagón 2008 el dia 24 de Maig com un dels 5 més votats a través de la pàgina de MySpace.

A més de la seva presència encisadora i dominant sobre l'escenari, jo en destacaria la profunditat de les seves lletres, i en concret i sobretot la de la cançó que el pot portar a representar a Una-Grande-y-Libre. En l'última entrega de la edició espanyola de la revista Rolling Stone en Paco Mérselo destaca d'Arkaitz: "Su voz portentosa tiene un regístro francamente amplio y sus letras son de una profundidad exhasperante. No se puede entender la obra de Arkaitz sin haber leído a Walter Benjamin, Max Horkheimer y Theodor Adorno; además es original hasta decir basta... nadie ha cantado Nunca nada igual".

Per posar un exemple de la profunditat de la lletra del tema, "Un Olé":

"UN OLÉ, OLÉ, OLÉ… EN MI TIERRA ESTARE. UN OLÉ, OLÉ, OLÁ… PA QUE VENGAS A BAILAR. UN OLÉ, OLÉ, OLÉ… TU VEN CONMIGO, YO ESPERARÉ. UN OLÉ, OLÉ, OLÁ…NO PIERDAS UN MINUTO, YO TE INVITO VEN PA’ CÁ".

Músicalment és d'una riquesa brutal... em sembla que en el tema hi participen el pianista recent guardonat amb el premi Grammy, Herbie Hancock, i el magnífic bateria nortamericà Jeff Ballard. Els arranjament i "arreglos" són, com no, de Javier Limón.

Reflexió final: Què més es pot dir? Bé, jo només afegiria, que ara entenc l'existència de la pena de mort i de Guantànamo. No dic que ho justifiqui, dic que entenc com a algú se li va poder acudir...

Candidat(s) Número 2:

BIZARRE, Blanes, Girona (quina vergonya...)

Tema: Si pudiera

De Bizarre només cal escoltar els primers versos de la seva cançó nominada (Si pudiera) i ja està tot dit. Són uns veritables poetes:

"Si pudiera hablarte sin hablar, besarte sin mirar, si pudiera, si pudiera... Llevo pensando, tiempo, sobre mí, sobre ti, nunca hay, una solución... no sé qué decir..."

Es bonic o no?? La repetició de "si pudiera", per deixar clar el missatge, és un recurs estilístic d'allò més fi i la sentència final "no sé qué decir" és un bon resum la filosofia de la seva música i de les seves lletres.

Són realment evocadors... i d'una originalitat que espanta. Els seus referents, segons la seva pàgina a MySpace, són Keane, Depeche Mode, U2, Colplay, Nirvana, Him, The Rasmus, Rem, Police, Green Day, Inme, Three Days Grace, Incubus, Panic! at the disco, Jimmy eat world. (Jajajaja... Police i Nirvana diuen... jajaja...). D'acord.

A l'últim número de la revista All Music Guide el crític Pedro Gadicto sentencia del grup Bizarre: "Realmente, son tan bizarros como reza su nombre y sus voces llenarían de emoción cualquier baño de los E.E.U.U. Cuando cago, siempre me acuerdo de ellos... mis pedos suenan igual".

Reflexió final: Com a mínim afinen. I saben tocar algún instrument, em penso. El més heavy del cas és que estant fent concerts a Nova York i no sé on més... Locaicoir.

Candidata Número 3:
CORAL, Madriz

Tema: Todo está en tu mente

Amb quinze discs al mercat i 200.000 copies venudes del seu últim single "Mecagüen tolo questudiao", Coral, arriba a aquesta final carregada d'emoció i amb ganes de menjar-se el món a Belgrad el dia 24. No es pot negar que l'atractiu físic el té, ara bé, no li treiem mèrits: ella soleta s'ha guanyat estar on està. Brutal. És brutal. Una altra vegada ens trobem davant d'unes lletres captivadores i realment belles... Musicalment és tan completa que no sé per on començar, si pel ritme de máquina dels 90 i el pianet que sona a l'inici del tema -em sembla que és un remix del Tea for Two you d'Oscar Peterson- encisant-te ja als primers segons, o als crits que durant tota la puta cançó està fotent l'amiga. No sé quines són les seves referències però de ben segur que la "Rosa d'Ehpaña" li va marcar la vida.

D'ella han dit:

"Es tan buena que cuando veo CSI Miami o Anatomía de Grey le quito el volúmen al televisor y me la pongo de música de fondo" María Hunpajote, Il Corriere della Sera D'enfrente

"Fascinante, una experiencia religiosa de confesionario y Ave María Purísima Sin Pecado Concebida. " Frank As D'Herrana, suplemento de cocina para cocainómanos de The New York Times

"Mi madre me regaló el disco y después de escucharlo no pude dejar de sangrar por los oídos, bueno, al menos le he sacado utilidad a la caja de plástico: mi mesa del escritorio ya no baila. Además un día me quedé sin papel higiénico y bueno, como el librito es de papel reciclado, pensé que no había nada malo en volverlo a reciclar..." Santi Viamatanagosto, portero del Hostal "La Juani" de Sanlúcar de Barrameda

"La primera vez que la escuché tuve un orgasmo -con eyaculación y todo- (lo que no he averiguado todavía es si fue por el nuevo vibrador XXL que estaba usando o por escuchar esa linda voz melodiosa)". Trini Trotolueno, corresponsal en Vladivostok del periódico regional de Miranda de Ebro "Ahaaa..., pasa parriba"

Candidat(s) Número 4:

LA CASA AZUL, Barcelona
Tema: La revolución sexual

Són grans... Aquests sí. Mireu el vídeo i jutgeu vosaltres mateixos (la coreografia i el vídeoclip són brutals!). Uff... "Déjalo ya, no pretendas despistar... va a suceder el verano del amor... la revolución sexual":

Reflexió final: Jej... Musicalment tabé. I el videoclip, de debó que mola... és kitsch.

Candidat Número 5:

RODOLFO CHIKILICUATRE, Barcelona

Tema: El Chiki Chiki

Suposo que tots, o gairebé tots, el coneixereu. Es tracta de la proposta del Buenafuente i l'equip del Terrat per "reventar" com m'agrada dir a mi el putu Festival de merda, l'Eurocagón aquest dels cullons.

El Rodolfo, encarnat per l'actor David Fernández, que feia de Gilipolles quan el Buenafuente era a TV3, és el millor ballarí d'arreu i la seva veu trencada i estrident fa mal de cap. La coreografia és força amena:

1) El Brikindancin; 2) El Crusaíto; 3) El Maikel Yason; 4) El Robocó

Mireu el vídeo, gaudiu-ne i si voleu veure'l a Belgrad "fent de les seves" voteu-lo a través de la pàgina d'El Terrat. O no. A mi me la sua pel davant i pel darrera però estaria bé veure quina lia allà... i segur que si va algún dels altres no serà notícia. Ni serà tan divertit...

He pensat que l'altra opció és que hi anés un d'aquells paios/es que amb l'aixella t'interpreten una Sonata de Chopin o una Suite de Bach... L'any que ve ho proposaré.

Reflexió final: Estic tan nerviós que no dino ni sopo... No dormo esperant el dia 24.

Ahir dius? Merda de dia. Molt.

Avui dius? Fly me to the moon and let me play among the stars...

D'un fetitxisme "Spalding" exacerbat

La meva futura esposa toca el contrabaix, canta i composa. És negra, o cafe-au-lait, millor dit. La meva sogra és mexicana i el sogre, dedueixo -perquè encara no l'he conegut-, deu ser dels E.U.A. Ella, la meva futura esposa, viu a Nova York si no ho tinc mal entès i si mires-i-escoltes el vídeo enllaçat més avall entendràs perquè dic que és/serà/podria-ser/hauria-de-ser/m'agradaria-que-fos/no-li-diria-jo-que-no-a-que-fos la meva futura esposa. I que consti que fins ahir a la tarda, abans de veure el vídeo, estava força en contra de l'institució matrimonial. Dixit.

La Espe fent de les seves...

Després de descobrir l'Esperanza Spalding, no puc plantejar-me no casar-m'hi. Falta saber què hi diu ella. El disc "Junjo", l'únic que ha editat de moment, i val a dir, sota el segell català Ayva Música (es clar que sí Esperanza, com ha de ser... perquè els catalans sabem apreciar la qualitat, la bona música, cullons!!) ja està en camí del Institut für Anatomie und Zellbiologie. Què voleu que hi faci, sóc un fetitxista.

Ara bé, ja us dic, jo la prefereixo sola en escena: ella i el contrabaix, i cantant-me a cau d'orella aquesta adaptació del clàssic del folklore argentí Cantora de Yala (que no Yata, com resa el vídeo):



Bona música tinguin!!

Avís/advertència/notícia bomba:
Ve al Festival de Jazz de Terrassa però malauradament no com a solista sinó com a sideman d'un dels millors i més fins guitarristes del panorama jazzístic-flamenc-musical espanyol, el grandiós Niño Josele.

Soul Explosion!

Dime como bailas y te diré como haces el amor.

La meva Rihanna onomatopeica

"Prefiero querer a poder, palpar a pisar, ganar a perder,

besar a reir, bailar a desfilar y disfrutar a medir"

J.M. Serrat, de Cada loco con su tema

Ella és la meva particular Rihanna. És un tros de cel blau. Molt blau. I molt cel. És un encant i és un desig, una temptació, un pastís de formatge, un expresso. És un orgasme.

Em costa desenganxar-me d'ella. I més si poso la MTV alemana i sona el nou single "Shut up and drive" de la cantant en qüestió. D'acord. No té res a veure. Ni és negra, ni fa 1,87 m, ni crec que sàpiga cantar amb veu de soul... però només cal veure-la moure's i gesticular en una pista de ball amb l'Umbrella sonant de fons. Això és tot.

I a qui no li agradi Rihanna que s'ho faci mirar: està bona. Té una veu sensual. Té unes cames infinites (em sembla que medeixen més que jo). I sempre porta paraigues (jo mai...). I a sobre, perquè pot, va de guais.

Em costa no veure-la un dia, a la meva Rihanna. Com em costa no veure al Matts o a la meva Ameba (què cacofònic!). Em costa. Ells són Würzburg.

La meva particular Rihanna és rossa i no està envoltada de cotxes esportius i de negres que passen 23 hores al dia al gimnàs i que l'aixequen de terra com si fos una ploma. És llicenciada en Filologia germànica i anglesa i parla perfectament el polac, l'alemany, l'anglès (de Brooklyn i de London City), l'espanyol i el portuguès. A més es defensa amb l'italià i el francès (el parlat, dic). I ara s'ha tallat el cabell igual que ella, la Rihanna. Casualitat o premeditació?

La meva Rihanna és bella, generosa, amable. Però té molt caràcter. I això m'agrada. La fa una dona forta. I tot i que em van dir que és molt pessimista, de moment, no li he descobert tal cantó. Jo, no obstant, tot i ser més hipocondríac que en Woody Allen, sóc molt optimista i vivaç. Així que ens compenetraríem, en això.

Té els ulls més blaus que he vist mai, després dels de l'Elena, es clar. I a més es pinta amb rimmel tota la vora d'un negre tant intens que fa que no puguis deixar de mirar-los. No pots. I què voleu que us digui dels seus llavis... Són tan expressius que sense parlar, diuen.

La meva Rihanna m'ha acompanyat en alguns somnis. I jo la he acompanyat a casa, més d'un cop. I hem rigut. I hem cantat en francès tot improvitzant un "Mon petit Cabernet Sauvignon, sur la tête...".

I només em caldria un click!, un plam!, un txas! o un nyam!

Així doncs, tot depen d'una onomatopeia.

Girondo vs. Benedetti

A la maria dedico aquest Girondo vs. Benedetti, amb afecte... ;)
(i que consti que el contingut del poema no va per tu, eh?)

Corazón coraza, que los ruidos te perforen los dientes

Porque te tengo y no
Que los ruidos te perforen los dientes,
porque te pienso
como una lima de dentista,
porque la noche está de ojos abiertos
y la memoria se te llene de herrumbre,
porque la noche pasa y digo amor
de olores descompuestos y de palabras rotas.

Porque has venido a recoger tu imagen
Que te crezca, en cada uno de los poros,
una pata de araña;
y eres mejor que todas tus imágenes
que sólo puedas alimentarte de barajas usadas
y que el sueño te reduzca, como una aplanadora,
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza
al espesor de tu retrato.

Porque eres mía
porque no eres mía

Que al salir a la calle,
que hasta los faroles te corran a patadas;
porque te miro y muero (y peor que muero)
que un fanatismo irresistible te obligue a prosternarte
ante los tachos de basura
y que todos los habitantes de la ciudad
te confundan con un madero
si no te miro amor
si no te miro

Que cuando quieras decir: "Mi amor",
digas: "Pescado frito";
porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
que tus manos intenten estrangularte a cada rato,
porque tu boca es sangre
y tienes frío
y que en vez de tirar el cigarrillo,
seas tú el que te arrojes en las salivaderas.
tengo que amarte amor
tengo que amarte

Que tu mujer te engañe hasta con los buzones;
aunque esta herida duela como dos
que al acostarse junto a ti,
se metamorfosee en sanguijuela,
aunque te busque y no te encuentre
y que después de parir un cuervo,
y aunque la noche pase y yo te tenga
alumbre una llave inglesa
y no.

Porque te tengo y no
Que tu familia se divierta en deformarte el esqueleto,
para que los espejos, al mirarte,
se suiciden de repugnancia;

porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos

que tu único entretenimiento consista en instalarte
en la sala de espera de los dentistas,
disfrazado de cocodrilo,
y que te enamores, tan locamente,
de una caja de hierro,
que no puedas dejar, ni por un solo instante,
de lamerle la cerradura

porque la noche pasa y digo amor.

Mario Benedetti/Oliverio Girondo

P.D. Com diu La Marlene en un comentari (en la pre-edició) d'aquest post, ara ja definitiu: Girondo 1-Bendetti 0. (I és que abans no s'ha publicat bé la cosa... ara sí que és el versus, que apareix el text de Benedetti!)

P.D.2: A "El lado oscuro del corazón" la poesia de Benedetti i Girondo (juntament amb una de Juan Gelmán) s'entrellacen. Està bé, trien les no-tan-empalagoses de Benedetti i la cosa encara rutlla... Que ja ho dic! Que hi ha poesia de Benedetti que és per treure's el barret però... no calia que me'l posséssin en un Cabaret de Montevideo recitant en alemany a una bella donzella... de debó que no calia...

Mmmaya

Deler-me en el plaer de ser un,
essent dos.
Nèixer i tornar a nèixer
d'un ou no fecundat.

Cridar el teu nom i que el ressò
em respongui: "no hi és".

Esclatar, esclatar, esclatar...

Aquí i allà, núvols de gintònic,
inferns d'incandescència glaçada,
pietat feta a miques:
ganes, desig, emoció.

Pero poc alè. Poc alè.

A més,
ens delem en el plaer de ser dos,
essent un i mig,

o cap.

Maleïdes situacions maleïdes (amb subtítols/traducció simultània) - Part I

1) Llavors ella, sense cap tipus de compassió ni mirament li diguè:
- Si jo t'estimo molt, però com a amic (traducció simultània: ves-te'n ja d'aquí que canses, que sí, que podem prendre un café de tant en tant però això no et dóna dret a que em donis la pallissa tirant-me tota la vaixella i creient que algún dia podràs muntar-t'ho amb mi).

2) Al seure a les taules que hi havia a la vora, i després d'haver-se besat desenfrenadament al bell mig de la pista de ball ell li diu:
- És que acabo de sortir d’una relació de parella i no estic preparat per tenir una relació (traducció simultània: d'acord, t'he menjat la boca... però potser només tinc ganes de follar amb tu aquesta nit, ho entens?? Vull que quedi clar...).

3) Ella acabava de deixar-li clar que no volia continuar amb ell, que allò seu s'havia acabat i quan ell estava a punt de marxar, emprenyat, decebut i trist, ella, amb la mà al cor li digué:
- No t’oblidaré mai (traducció simultània: tant bon punt com surtis per aquella porta, truco al Carles i me'n vaig a casa seva a menjar-me'l... senceret per mi i sense remordiments de consciència).

4) Ell, cansat d'una relació que havia fet un gir de 180º i que s'havia convertit en quelcom monòton i rutinari, va decidir tallar d'arrel i deixar-ho còrrer. Però començà la seva sentència amb un:
- Ja saps que mai ningú t’estimarà com jo... oi? (traducció simultània: t'estimo molt i no oblidaré mai el temps que hem passat junts -sobretot els 3 primers mesos- però ara marxo perquè no ho aguanto més...).

5) Després de sortir dues nits a sopar i quan ell l'acompanyava a casa, ella, en un atac de sinceritat li deixà anar:
- Em caus molt bé, ets molt simpàtic... I tan maco... (traducció simultània: no t'intentis apropar a mi de cap de les maneres, ni se t'ocurreixi llençar-te'm als llavis en un atac Fènix, per molt que et deixi que m'acompanyis a casa, eh, llest...? Que ja sé per on vas...).

6) Ell n'estava més que enamorat. Ella, després de sopar, va apropar-se i li va fer un petó a la galta. Després mirant-lo als ulls, diguè:
- Ets com un germà per mi (traducció simultània: mai farem l'amor. Mai. No se t'ocurreixi, ets el meu amic de l'ànima).

7) Quan van sortir del cine, i encara amb aquella cara de pomes agres, un "Hem de parlar…" se li va clavar en un espai intercostal esquerra... (traducció simultània: ves fent la maleta que demà marxes de casa meva al matí ben d'horeta... i aquesta nit no és que ni ens toquem, és que dorms al sofà amb una manta...).

8) Feia un temps que flirtejaven i ella estava decidida a fer-li un petó aquella nit i dir-li si volia quedar-se a dormir a casa seva. Era tard i feia fred. Ell, abans de que ella pogués obrir la boca, constatà:
- Això que tenim és molt bonic, estic molt a gust amb tu però és que ara no sé que fer amb la meva vida, quan m’aclareixi et trucaré (traducció simultània: no em tornaràs a veure mai més).

9) Es va fer un silenci brutal, incòmode, tens... I havent passat un minut, encara amb la seva mirada clavada al terra, ell li digué:
- Si ens haguéssim conegut abans... (traducció simultània: ni abans, ni després... no téns res a fer noia... passo de compromisos...).

10) "És que som tan diferents i tan semblants a la vegada" (traducció simultània: és que no et soporto...) -diguè ella-. Ell va agafar la porta i va marxar. No soportava més aquell ball de bastons.

11) Just abans d'entrar a la boca del metro de Fontana ell cridà: "Ens truquem... eh?" (traducció simultània: jo no et penso trucar, si vols truca'm tú però no t'agafaré el telèfon, ni escoltaré Mai els teus missatges, i segurament canviaré de número de mòbil aviat o faré com que se m'ha perdut o se m'ha quedat sense bateria in eternum).

Continuarà...

Desayuno sin leche

Dedicat a la Iaia Antònia i al Dr. Koepsell (entusiasta científic)

Debo un mes de alquiler de mi apartamento, me han cancelado el seguro del coche por impago, mi cuenta del banco asciende a -56 dólares y hace una semana que no puedo comprar leche. Soy un biólogo que disfruta de una flamante beca de formación posdoctoral en EE UU, auspiciada por el Ministerio de Educación y Ciencia y la prestigiosa comisión Fulbright. ¿Que malverso los fondos públicos y en lugar de comprar leche me he dedicado a -renovar mi vestuario? Pues no. Trabajo 12 horas cada día, incluyendo sábados y algunos domingos, porque me gusta mi trabajo y de paso me ahorro el dólar que cuesta la cerveza en el bar de al lado. ¿Que no me atrevo a pegar un sablazo a algún colega? Pues tampoco. En tal caso, me habría muerto hace al menos dos semanas. Lo que pasa es que hoy, 4 de marzo, aún no he visto el cheque correspondiente al mes de -enero. No hace muchos meses leí en EL PAIS un artículo sobre antiguos becarios Fulbright españoles, parte de los cuales son hoy la flor y nata de nuestra cultura (incluyendo la ciencia, por supuesto) y de nuestra política. No me extraña nada. Si a ellos los trataron como a mí, supongo que el artículo se referiría a los que sobrevivieron a la experiencia y han demostrado ser los más aptos en tales condiciones. Que la ciencia está mal atendida en España no es un tópico. No pretendo defender a la ciencia española, porque tiene mejores defensores. Es mucho más fácil: simplemente, no tengo leche para desayunar.

Enrique Claro Izaguirre, EL PAÍS, 1989.

Actualment el Dr. Claro, és vicedirector de l'Insitut de Neurosciències de la U.A.B. i director de tesi d'un molt bon amic bioquímic. Jo el vaig tenir com a professor de Bioquímica Farmacològica i és un putu crack. Portava un rellotge de la Hello Kitty de color rosa, per pixar-se a sobre.

Espero però que les coses hagin canviat una mica des de llavors... jo no em puc queixar, per Alemania m'està anant molt bé. Primer amb una beca de la Generalitat de Catalunya (Beca BE, d'Estades a l'Estranger) i després amb una del RIS (Red de Investigación sobre el SIDA en España). Ara, el Dr. Hermann Koepsell, el jefe d'aquí, entusiasta i engrescat científic, m'ha aconseguit finançament per dos mesos més i preten que em quedi tot Febrer i Març per enllestir la feina.

Como diria mi Ameba, aunque "esto del Rürur ya abruma", todo sea por la ciencia, no??

Ja us mantindré informats, per si em donéssin el Premi Nobel. La meva àvia (què faríem sense elles, eh?) sempre diu: "Ay, el Yeral, mi nieto dentífrico, que le van a dar el Premio Nóbe... ay, el Yeral, tan guapo y tan inteligente...".

P.D. Te quiero, Iaia. Cuando puedas, mándame unas croquetas de pollo y unos macarrones... que ando un poco hartito de schnitzels, bratwurtz i bratkartoffeln...

Un discassu, una joia: Lo que me dice tu boca de'n Javier Ruibal

Segons la pàgina web Metacritics, (molt recomanable, per cert, per a conèixer nous grups musicals i pel·lícules...) el millor disc de l'any 2007 és Untrue, de Burial. Tonteries. L'he baixat d'internet (home, no me l'anava a comprar si no sabia ni qui eren aquests pàjarus...) i d'acord està bé, però tampoc és per tirar cohets... És un grup del Regne Unit que fa música electrònica més o menys original però que a mí, la veritat, no m'aporta res.

Aquí us presento el que per mí és el millor disc del 2007: Lo que me dice tu boca del genial Javier Rubial.

Escoltant-lo podreu adonar-vos, si teniu una mica d'oïda i ganes d'escoltar, de que és una veritable joia. No caldria dir res més, només escoltar-lo i prou. Però ja que estic posat i una mica perquè em dona la gana, en faré cinc cèntims (o cinquanta).

Vaig conèixer a en Ruibal en un concert a Madrid en un viatget que vaig fer amb la que llavors era la meva parella. Vaig quedar fascinat. Molt. Vaig anar a saludar-lo i tot, i a felicitar-lo i donar-li les gràcies per la música. Amb la dedicatoria que va escriure'ns al disc (Las Damas Primero) vaig saber que era un tío a conèixer i a explorar: "Para S y G, un par de besos apretaos". Gran Ruibal. Gran.

Aquest últim disc, que em sembla que va sortir a finals del 2006 (o sigui que bembé no és del 2007 però que m'és igual), és un concert gravat en directe a la sala Galileo Galilei de Madrid. Ara bé, si no fos pels aplaudiments i les ovacions quan acaba cada tema, ningú ho diria. Un mestre en directe, a més. Un mestre. Per a qui no el conegui, en Ruibal és un cantautor de Càdis que porta ja més de 15 anys en el món de la música. Si no fos músic, seria poeta. Escriu uns temes amorosos amb una sensibilitat i amb paraules més destres que una daga enverinada. Sincerament, apart del seu anterior Las Damas Primero, també esplèndit, els discos precedents (Contrabando, Pensión Triana, La Piel de Sara...) no els he escoltat massa, de moment, es clar i no puc opinar. Ara bé, aquest Lo que me dice tu boca, és un disc d'aquells que no et canses d'escoltar mai. Mai. M-A-I. Me l'he posat 135.236.889,6 vegades (la 0,6 és perquè una vegada me'l vaig posar i com que tenia pressa vaig deixar-lo a la cançó 9 de 16 que hi ha al disc). No puc parar. És una droga tremendament addictiva, tant, que si estàs un temps sense escoltar-lo, t'agafa una síndrome d'abstinència brutal i siguis on siguis, sigui l'hora que sigui, passi el que passi, et poses a buscar-lo desesperat: l'has d'escoltar!! De debó. A mi em passa. Sóc a Alemania fent una estada en un laboratori (blablabla...). Alguns ja ho sabeu. Doncs sóc tant imbècil que vaig deixar-me'l a Barcelona. Què vaig fer? Només arribar, E-mule i avall. I l'escolto, gairebé cada dia. I m'he tret ja la meitat de les cançons d'oïda amb la guitarra i el canto, i me'l torno a escoltar, i el penso, i el recito, i el canto a capella pel laboratori, i els hi canto a tres Erasmas de Saragossa que es queden ornubilás amb el meu art (perquè no saben que no és meu l'art sinó de'n Ruibal) quan dic: "Si no te pinto bonita, no es porqué yo no te quiera, que si te pinto igualita, igual son 8 que 80... y contigo nunca me salen las cuentas...", i me'l poso per rentar els plats, a la dutxa, quan miro la tele, quan pujo, quan baixo... All the time. La meva companya de pis, que ni el coneix, ni n'ha sentit mai a parlar, va escoltar-me cantant el tema que dona nom al disc "Lo que me dice tu boca" i l'altre dia, quan el tornava a tocar (ja he dit, que sóc adicte), em diu "Me encanta esa canción...".

És boníssim: pel ritme, per la fusió de músiques (hi ha una mica de la tradició més trovadoresca, una mica de blues, una mica de jazz, música africana, arrels orientals... ho té tooot!), per la comicitat d'alguns temes (Fugitivos de Hamelín o Atunes en el paraíso), per les lletres, per les lletres, per les lletres, per les lletres... (he dit que m'agraden les lletres??), i pels tremendos músics que porta amb ell. Tremendos. Primer de tots el grandíssim i subtil guitarrista Tito Alcedo, després el correctíssim baixista Víctor Merlo, el seu fill percussionista i els col·laboradors de luxe, que no són grans, són Enormes. El violí d'Ángel López fa por, com en fa el de l'Ara Malikian.

Feu una cosa només, agafeu el tema Tráeme canciones i escolteu l'acompanyament de saxo. Només l'acompanyament. No escolteu ni la guitarra, ni la lletra tan sols. Brutal. Musicassos.

És un cabrón de bo. I punt. Us en deixo un temassu (dels lents, dels d'enamorar a qualsevola):



Em quedo amb el vers: "Guardo un beso de reserva, para rodar por la hierba, cuando te vengas conmigo".

Per cert, per qui s'animi a escoltar-lo, o ja el conegui i el vulgui veure en directe (una festa, ja us ho dic ara) el dia 7 de Març toca a l'Auditori (Sala Petita, I hope...). Jo, es clar, seré allà.

Un detallet: acabo de llegir per l'intenné que el disc és de finals de 2005, no del 2006, imagina't si m'agrada que no m'entero ni del temps que fa que el tinc i l'escolto... segueix essent el millor del 2005, del 2006 i del 2007. Apa, ahí queda eso...

Ah! I emplaço a qui vulgui dels que llegiu això (que no és cap meme, eh?), que en els respectius blogs, els que en teniu, m'expliqueu quin és per vosaltres el millor disc que heu escoltat en els darrers anys i el perquè (això del millor de 2007 ja no val perquè aquest és de finals del 2005... ja us dic...). Del Xexu i Perdi ja ho sé: Antònia Font i Love of Lesbian, respectivament, no??