No sé si la calor o la desidia han fet que estigui molts dies sense escriure, com sense llegir ni comentar masses blogs. Bé, avui torno, amb el cap com un timbal, però torno per fer una reflexió absurda i menyspreable, típica del Bròquil, tot i què espero que sigui, com a mínim, divertida...
Missatge a tots aquells individus/es que han acabat la selectivitat i estant a punt de, o bé començar una carrera universitària o bé aprendre una professió de les de profit, de les de guanyar-se la vida amb dignitat (llegeixis manyà, fonatner, mecànic, fuster -una mica en desús avui dia, a resultes del monopoli IKEístic-, peixeter o barman):
- Ull, ull amb la professió que escolliu que algunes "las carga el diablo".
I això ho dic perquè l'altre dia vam estar fent la reflexió amb uns amics, a mitja tarda i entre cerveseta i cerveseta, de què, algunes professions són molt desagraïdes en el sentit de què, MAI deixes de treballar i la gent, els amics, els familiars, els coneguts i tot, no et deixen viure en pau i descansar i no pensar en el què fas. M'explico: hi ha professions que són una putada i de les grosses perquè MAI pots deixar de ser assetjat per a que col·laboris, i normalment, de forma gratuïtam es clar, en empreses de caire domèstic, fora de l'abast de les teves obligacions, però que si no fas, quedes molt malament i pots arribar a ser titllat de mala persona. Les frases "m'ajudes amb això..." o "em podries mirar allò altre" o "tú que saps de què va, perquè no em..." són les que introdueixen una conversa gens agradable per a (entrega 1):
1.- Informàtics: en bona hora se't va acudir fer-te informàtic. En època de Bill Gates, quan ell estava a la facultat de Informàtica de la Universitat de Massachutes, encara, perquè n'hi havia dos d'ordinadors i no eren precisament un PC o un portàtil com els d'ara... Però avui en dia, que tothom té, com a mínim, un ordinador a casa, si no és que en té 3 o 4 contant portàtils i demés bestioles... Com se t'acut??
- Escolta, Pere, tú que ets informàtic, em pots desintal·lar el Windows Vista i instal·lar-me el XP i de pas m'instal·les un antivirus com deu mana...? Clar que no el tinc l'antivirus, en téns algún tu??
O el clàssic:
- És que al Word em surt un missatge d'error raríssim i no em deixa fer res més... T'ho pots mirar?
- Ah, que téns un ordinador nou? No pateixis el meu fill és informàtic, ja li diré que passi i t'instal·li el Router inalàmbric, que t'obri un compte de correu i de pas que se'l miri i et digui quins programes et convenen...
- Hòstia, que em falla l'internet i em diu que és un problema d'IP... Saps què és això de la IP tu, Pere? Jo només ho relaciono amb Imbècil Perdut, que és el que sóc jo amb els ordinadors... jeje... (a sobre et surten amb brometes, saps?)
Quants informàtics hauran maleït fer-se informàtics només per deixar de tenir ocupades les tardes de dissabte fent feinetes pels amics, coneguts, familiars...
Un Pare Nostre i dos Ave Maries per tots ells.
Andreu, Daniel: us acompanyo en el sentiment.
Amén.
dissabte, de juny 28, 2008
dilluns, de juny 16, 2008
Sóc dèbil, essent fort
Sóc dèbil. Això sí que ho tinc. Per molt que vulgui mostrar un cantó emocionalment infranquejable, intocable i insuportablement dur, mai podré ser així. Mai. I qui em coneix una mica, ho sap. Per això un Amic, amb majúscules, em deia: "ull, que prendràs mal...". Perquè ho sap. Sóc dèbil, dèbil com una mosca del vinagre, com un oòcit de Xenopus, com un gra de polen. I parlo d'emocions, d'Stendhal, de mirades, de dolors i olors inoblidables. Sóc dèbil, perquè gairebé sense adonar-me'n m'han fet mal. No una ni dues vegades. M'és de tres i més de quatre, en poc temps. I m'agafen ganes de plorar a estones. I vull però no puc. I puc però no vull. Que és el pitjor. Perquè li hagués dit: "sabes una cosa? eres preciosa, tienes la sonrisa más hermosa que he visto en mi vida". I no hagués mentit pas. Però no. No vaig voler. O no vaig poder. Perquè sóc dèbil, en el fons. Tot i que no ho vulgui reconèixer. I vagi de triumfador per la vida. Fent el pallasso. I sóc un cagat, un de pa-sucat-amb-oli, un titella. Em mouen uns ulls al ritme que volen. I uns malucs em provoquen insomni una setmana. I un somriure em té pendent del correu tot un dia sencer. No ho entenc. Tan bé que anàvem... i de sobte me n'adono que he escrit. I molt més que des de fa 4 mesos. Perquè el desig i l'emoció s'han apoderat de mi. No només les hormones. El desig. L'emoció, dic. Que no ho enteneu? Ho repetiré: el de-sig. L'e-mo-ció. Jo tampoc ho entenc. Però és que no vull pas que s'entengui. No vull que en treieu res. No vull que desxifreu com si això fos un maleït trencaclosques. Només vinc a dir això: sóc dèbil. Enamoradís.
dilluns, de juny 09, 2008
D'un pà amb tomàquet que haurieu de tastar...
No puc estar-m'hi. No puc callar. Perquè sóc un bocamoll. I una mica entusiasta. Us ho he de dir: ho he fet. He comès el delicte de fer blocaire a un molt amic estimat. Bé, no he estat jo sol. No he delinquit jo sol. Ell sol s'ha convençut de que havia de fer-ho. Diguem que ell també ha posat de la seva part... (de fet quan el vaig desemmordassar, vaig curar-li les ferides d'arma blanca de la cara i li vaig deslligar mans i peus i vaig apuntant-lo amb el revòlver, va accedir, que és tot un gest per part seva...).
Parlant seriosament (parlant com, diu?) us he de dir que ho feu: llegiu-lo. Ni vull que us agradi. Ni vull que us desagradi. Ni vull que l'estimeu. Ni que l'odieu. No dic ni que l'enllaceu. Només us dic que el llegiu i si us deixa indiferents tindré el diagnòstic per vosaltres: esteu morts. El tomàtec (aquest és el seu nom) és un paio peculiar com n'hi ha pocs i ben aviat sabreu el perquè. Només us cal visitar el seu N'hi ha que neixen estomacats i fer-hi una ullada! Proveu una mica del seu pà amb tomàquet i veureu que no n'heu provat un d'igual... per molt que en sapigueu la recepta...
I al tanto! Que tot just s'inicia i tant sols hi ha 2 posts per anar fent boca, però ja apunta maneres aquest jove... Ja li ho deien quan erem junts al bart: téns maneres, tu, però et sobren diatribes! Quin un el tomàtec, quin un!
I que consti que aquest post no ve subvencionat per cap empresa de pà amb tomàquet prefabricat, ni per cap bart, ni per l'amic en qüestió... Que em surt del cor, de la il·lusió de tenir-lo per aquí, de llegir-lo, de veure'l en cadascún dels mots que escriu, en cadascún dels versos que ens dóna. Em felicito per haver-lo convençut i li desitjo una feliç estancia en aquest plàcid (i no tan plàcid) món blocaire...
Abraçades broquil·lianes, amic tomàtec, i tan de bo gaudim per molts anys del teu pà amb tomàquet que jo hi poso el pernil de jabugu...
(Per cert, la història/histèria de la sabata extraviada és ben certa, que tot i que no hi fos en plenes facultats, hi era jo!)
Parlant seriosament (parlant com, diu?) us he de dir que ho feu: llegiu-lo. Ni vull que us agradi. Ni vull que us desagradi. Ni vull que l'estimeu. Ni que l'odieu. No dic ni que l'enllaceu. Només us dic que el llegiu i si us deixa indiferents tindré el diagnòstic per vosaltres: esteu morts. El tomàtec (aquest és el seu nom) és un paio peculiar com n'hi ha pocs i ben aviat sabreu el perquè. Només us cal visitar el seu N'hi ha que neixen estomacats i fer-hi una ullada! Proveu una mica del seu pà amb tomàquet i veureu que no n'heu provat un d'igual... per molt que en sapigueu la recepta...
I al tanto! Que tot just s'inicia i tant sols hi ha 2 posts per anar fent boca, però ja apunta maneres aquest jove... Ja li ho deien quan erem junts al bart: téns maneres, tu, però et sobren diatribes! Quin un el tomàtec, quin un!
I que consti que aquest post no ve subvencionat per cap empresa de pà amb tomàquet prefabricat, ni per cap bart, ni per l'amic en qüestió... Que em surt del cor, de la il·lusió de tenir-lo per aquí, de llegir-lo, de veure'l en cadascún dels mots que escriu, en cadascún dels versos que ens dóna. Em felicito per haver-lo convençut i li desitjo una feliç estancia en aquest plàcid (i no tan plàcid) món blocaire...
Abraçades broquil·lianes, amic tomàtec, i tan de bo gaudim per molts anys del teu pà amb tomàquet que jo hi poso el pernil de jabugu...
(Per cert, la història/histèria de la sabata extraviada és ben certa, que tot i que no hi fos en plenes facultats, hi era jo!)
diumenge, de juny 08, 2008
Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents (i més Curts i més Absurds i més Lingüísticament Esplèndits) del Món - Xiste #5
Dedicat al Fonamental que em demanava prou
- Cómo te lo haces tu con tu nóvia?- Yoo?? A la gandola...
- Y esoo??
- Sí, hombre, la mando flores, la escribo poesía, la llevo al cine y la preparo cenas románicas...
- Eso es alagándola, imbécil, alagándola!
(Aquí la gràcia està portar el laisme a la seva màxima expressió... i dir "cenas románicas" en comptes de "románticas", que és un Festival de l'Humor on els hi hagi...)
Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents (i més Curts i més Absurds i més Ajarosus) del Món - Xiste #4
- Doctor, doctor, em puc banyar amb diarreia?
- Home, si en te prouta com per omplir la banyera...
(Apunt importantíssim: dir diarreia i prouta, sinó l'acudit queda en no res...)
- Home, si en te prouta com per omplir la banyera...
(Apunt importantíssim: dir diarreia i prouta, sinó l'acudit queda en no res...)
Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents (i més Curts i més Absurds) del Món - Xiste #3
Un home truca a un timbre i diu:
- No hi ha neu a Saint Moritz.
I una veu diu per "l'interfonu":
- L'espia viu al cinquè, burru...
- No hi ha neu a Saint Moritz.
I una veu diu per "l'interfonu":
- L'espia viu al cinquè, burru...
Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents (i més Curts) del Món - Xiste #2
- Doctor, doctor, auscúlteme...
- Ráspido, ráspido, debajo de la mesa!
- Ráspido, ráspido, debajo de la mesa!
divendres, de juny 06, 2008
Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents del Món - Xiste #1
Entra un senyor amb camisa i corbata (és crucial que se sàpiga això per la correcta comprensió de l'acudit) en un bar i diu:
- Han visto las talandas del metro?
I el cambrer: - Qué talandas?
I el sinyor respon: - Bien, gracias.
Xinpón.
- Han visto las talandas del metro?
I el cambrer: - Qué talandas?
I el sinyor respon: - Bien, gracias.
Xinpón.
dijous, de juny 05, 2008
Absurdes veritats absurdes i una reivindicació coherent
1.- Les Absurdes Veritats Absurdes
Ahir, tornant de Montcada i Reixach amb la meva apreciada Renfa, em van venir al cap una sèrie de premises que, tot i ser aburdes, per ser conegudes per el 98% de la població mundial, no deixen de ser certes, i vaig dir-me: les hauria de compartir amb tothom al Bròquil, no sigui cas que algú se'm despisti i després vagi pel món ambsense saber-les. Són les següentes:
1.- En posició horitzontal les diferències d'alçada disminueixen, sí, però si ets tan absurd de tenir una estanteria plena de llibres a l'alçada del cap et clavaràs un cop un dia o altre.
2.- Sota els llits, sota tots els llits del món, hi ha un forat negre (i no penseu malament, malalts) que va i ve i que de tant en tant et fa la punyeta empassant-se objectes metàl·lics lluents (com fan una garsa si li deixes aprop d'una finestra oberta un objecte temptador, diuen) però que mai s'endú/empassa aquell pesat/da que, un cop acabada una relació sexual té ganes de parlar de l'hermenèutica i dels problemes de la sonda "Opportunity" en el seu viatge a Mart. (Últim fragment inspirat en "El Lado Oscuro del Corazón", pel·lícula francament recomanable).
3.- La Renfa és impuntual, mandrosa i desastrosa. Els FGC, tot i que més pijus, com a mínim, informen de quan ve un tren i de si arribaràs el mateix dia a la teva destinació.
4.-Hi ha molt fanàtic de la selecció espanyola que és estúpidament il·lús creient que pot guanyar alguna cosa més enllà d'un refredat en un entrenament a l'aire lliure. Que ho assumeixin: Espanya com a país està "desaccelerada" i com a selecció és una putíssima merda.
5.- Scarlett Johanson està boníssima, sí, però és imbècil. No, maca no, no saps cantar ni per adormir a un home brutalment ebri de whisqui. El disc de versións (res d'homenatge, eh? res...) de Tom Waits te'l podries haver estalviat, perquè primer, no aporta res, i segon, et fa perdre 150 punts en el rànking de les meves possibles futures esposes. I com a actriu... pfff...
6.- Tom Waits és Déu. Déu és avar. Espero que els 125 euros que he pagat (i els dos dies trucant a Telentrada amb la conseqüent lesió al dit índex de la mà dreta) me'ls recompensis amb un concert inoblidable. Perquè si més no "I'm gonna take it with me when I go..."
7.- Obama és negre. Obama és un home. Hillary és blanca. Hillary és una dona. Si s'uneixen en la campanya per a la presidència apareix la farsa del cafè amb llet descafeïnat de sobre amb sacarina. Jo vull un cafè sol, curt, intens i sense sucre.
8.- A Barcelona, a l'estiu, hi ha "uns quants" Festivals de Música. Ara, o demanes un prèstec al Banc Central Europeu o veus els reportatges pel 33. Jo, fugint de la dèria www.bcn.es, sóc partidari del Festival de Jazz de Vitoria, i aquest any més, que han guanyat la lliga de bàsquet! Aupa TAU!! (aquesta és la part provocadora del post).
9.- És més fàcil anar de Barcelona a París en transport públic que de Cerdanyola a Sant Cugat. Des de Sabadell l'últim tren cap a Sant Cugat és a les 23:17h. Si, posem per cas, quedes a les 22h a Sabadell i et trobes a les 22:15h. pel retard de rigor, téns 1h i 2 minuts justos per gaudir de l'amistat i d'un somriure. Gràcies FGC, gràcies Renfa, gràcies Generalitat.
10.- A Barcelona la música en directe aviat serà delicte i anirà purlupenal. A partir de les 12h. aviat no podrem ni parlar pel carrer. Jo, de moment, vaig fent els papers per l'exili (ja sigui a Ucraïna, a Les Galàpagos o a alguna illa del Carib), perquè de pas, i en el cas remot de que la selecció espanyola passi de quarts, no hi vull ser.
2.- La reivindicació:
Ei, ei, ei... Primer de tot, val a dir que, per sort, fa molt poc hi ha hagut un canvi de normativa municipal que permet als bars musicals de Barcelona oferir actuacions en viu. Això, es diu, comença a donar fruits. El cas és que fins fa pocs mesos els bars musicals a Barcelona només podien programar música enllaunada. Res de concerts. Ni que fos un senyor/a amb una guitarra cantant a Llach. Res. La música en viu de petit format (la millor, la més propera, la que se sent de debó), estava tocada de mort. A Barcelona, les denúncies dels veïns pels excessos de soroll van provocar el tancament de locals tan històrics com La Paloma o el London Bar. La música apareixia de nou com una font de conflicte. L'Ajuntament es va trobar llavors amb una forta resposta popular i mediàtica: la seva imatge no sortia ben parada. Gràcies a un canvi de rumb de l'Ajuntament, amb el seu moment àlgid en el plenari que va aprovar fa uns mesos la normativa municipal per permetre que els bars musicals poguessin programar música en directe. Encara però regna la prudència, en aquest sector.
Jo dic, muntem un bar musical, volem música en directe jaaa!!! Cada dia!!! Cada hora!!! A cada moment i a cada plaçaaa!!! I es clar que sí! Sembla ser que en poc temps des de l'aprovació de la nova normativa més de 10 bars musicals barcelonins que només podien oferir música enllaunada estan preparant ja una programació estable de concerts i d'actuacions en viu de petit format! Això, només això, és una raó per brindar durant tota la nit. I així ho farem.
I aquí enumero i celebro alguns dels vigents clubs/bars musicals on actualment es fa música en directe (sigui quin sigui l'estil) regularment:
Visca el Bubblic, el JazzSí, l'Inercia, el Harlem Jazz Club, el Jamboree, el club Mas i Mas (organitzen concerts de jazz i música clàssica de 30 minuts i fan tres passes al dia... això sí que és una proposta!), la Cova del Drac-Jazzroom, l'Heliogàbal, el Pepsi Club, el Best Seller, el Leounge, El Dorado, La Torreta, Línea 625, el Jala Jala, La Vaqueria, el Minusa Club, el Quilombo, el Pastís, el Club Mix, La Nau, Bar Mediterráneo, El Cangrejo, el Lunatic Pub, el Blue Monday i el Bublic, a més dels malauradament desapareguts London Bar (que obriran de nou aviat!) i La Paloma. Visca la música en directe, cullons!!
(ei, i que consti que no he estat ni de bon tros en tots aquests llocs -però hi hem d'anar!!-, que això ho extrec en part del reportatge d'Israel Punzano "Música viva" del Quadern del diari El País del 22 de maig de 2008).
Salut i molta música en directe!!
Anuncis musico-festiu:
Aquesta nit a les 21:30h a l'Estruch de Sabadel Manos de topo i, atencióóó: Love of Lesbian!
P.D. Si Tom Waits és Déu, Caetano Veloso és la verge Maria (sobretot quan fa falset). La verge Maria també és força avara. Val molts diners anar-lo a veure al Festival Jardins de Cap Roig el dia 30 de Juliol. El dia 13 de Juliol és el meu aniversari. Queda dit.
Ahir, tornant de Montcada i Reixach amb la meva apreciada Renfa, em van venir al cap una sèrie de premises que, tot i ser aburdes, per ser conegudes per el 98% de la població mundial, no deixen de ser certes, i vaig dir-me: les hauria de compartir amb tothom al Bròquil, no sigui cas que algú se'm despisti i després vagi pel món ambsense saber-les. Són les següentes:
1.- En posició horitzontal les diferències d'alçada disminueixen, sí, però si ets tan absurd de tenir una estanteria plena de llibres a l'alçada del cap et clavaràs un cop un dia o altre.
2.- Sota els llits, sota tots els llits del món, hi ha un forat negre (i no penseu malament, malalts) que va i ve i que de tant en tant et fa la punyeta empassant-se objectes metàl·lics lluents (com fan una garsa si li deixes aprop d'una finestra oberta un objecte temptador, diuen) però que mai s'endú/empassa aquell pesat/da que, un cop acabada una relació sexual té ganes de parlar de l'hermenèutica i dels problemes de la sonda "Opportunity" en el seu viatge a Mart. (Últim fragment inspirat en "El Lado Oscuro del Corazón", pel·lícula francament recomanable).
3.- La Renfa és impuntual, mandrosa i desastrosa. Els FGC, tot i que més pijus, com a mínim, informen de quan ve un tren i de si arribaràs el mateix dia a la teva destinació.
4.-Hi ha molt fanàtic de la selecció espanyola que és estúpidament il·lús creient que pot guanyar alguna cosa més enllà d'un refredat en un entrenament a l'aire lliure. Que ho assumeixin: Espanya com a país està "desaccelerada" i com a selecció és una putíssima merda.
5.- Scarlett Johanson està boníssima, sí, però és imbècil. No, maca no, no saps cantar ni per adormir a un home brutalment ebri de whisqui. El disc de versións (res d'homenatge, eh? res...) de Tom Waits te'l podries haver estalviat, perquè primer, no aporta res, i segon, et fa perdre 150 punts en el rànking de les meves possibles futures esposes. I com a actriu... pfff...
6.- Tom Waits és Déu. Déu és avar. Espero que els 125 euros que he pagat (i els dos dies trucant a Telentrada amb la conseqüent lesió al dit índex de la mà dreta) me'ls recompensis amb un concert inoblidable. Perquè si més no "I'm gonna take it with me when I go..."
7.- Obama és negre. Obama és un home. Hillary és blanca. Hillary és una dona. Si s'uneixen en la campanya per a la presidència apareix la farsa del cafè amb llet descafeïnat de sobre amb sacarina. Jo vull un cafè sol, curt, intens i sense sucre.
8.- A Barcelona, a l'estiu, hi ha "uns quants" Festivals de Música. Ara, o demanes un prèstec al Banc Central Europeu o veus els reportatges pel 33. Jo, fugint de la dèria www.bcn.es, sóc partidari del Festival de Jazz de Vitoria, i aquest any més, que han guanyat la lliga de bàsquet! Aupa TAU!! (aquesta és la part provocadora del post).
9.- És més fàcil anar de Barcelona a París en transport públic que de Cerdanyola a Sant Cugat. Des de Sabadell l'últim tren cap a Sant Cugat és a les 23:17h. Si, posem per cas, quedes a les 22h a Sabadell i et trobes a les 22:15h. pel retard de rigor, téns 1h i 2 minuts justos per gaudir de l'amistat i d'un somriure. Gràcies FGC, gràcies Renfa, gràcies Generalitat.
10.- A Barcelona la música en directe aviat serà delicte i anirà purlupenal. A partir de les 12h. aviat no podrem ni parlar pel carrer. Jo, de moment, vaig fent els papers per l'exili (ja sigui a Ucraïna, a Les Galàpagos o a alguna illa del Carib), perquè de pas, i en el cas remot de que la selecció espanyola passi de quarts, no hi vull ser.
2.- La reivindicació:
Ei, ei, ei... Primer de tot, val a dir que, per sort, fa molt poc hi ha hagut un canvi de normativa municipal que permet als bars musicals de Barcelona oferir actuacions en viu. Això, es diu, comença a donar fruits. El cas és que fins fa pocs mesos els bars musicals a Barcelona només podien programar música enllaunada. Res de concerts. Ni que fos un senyor/a amb una guitarra cantant a Llach. Res. La música en viu de petit format (la millor, la més propera, la que se sent de debó), estava tocada de mort. A Barcelona, les denúncies dels veïns pels excessos de soroll van provocar el tancament de locals tan històrics com La Paloma o el London Bar. La música apareixia de nou com una font de conflicte. L'Ajuntament es va trobar llavors amb una forta resposta popular i mediàtica: la seva imatge no sortia ben parada. Gràcies a un canvi de rumb de l'Ajuntament, amb el seu moment àlgid en el plenari que va aprovar fa uns mesos la normativa municipal per permetre que els bars musicals poguessin programar música en directe. Encara però regna la prudència, en aquest sector.
Jo dic, muntem un bar musical, volem música en directe jaaa!!! Cada dia!!! Cada hora!!! A cada moment i a cada plaçaaa!!! I es clar que sí! Sembla ser que en poc temps des de l'aprovació de la nova normativa més de 10 bars musicals barcelonins que només podien oferir música enllaunada estan preparant ja una programació estable de concerts i d'actuacions en viu de petit format! Això, només això, és una raó per brindar durant tota la nit. I així ho farem.
I aquí enumero i celebro alguns dels vigents clubs/bars musicals on actualment es fa música en directe (sigui quin sigui l'estil) regularment:
Visca el Bubblic, el JazzSí, l'Inercia, el Harlem Jazz Club, el Jamboree, el club Mas i Mas (organitzen concerts de jazz i música clàssica de 30 minuts i fan tres passes al dia... això sí que és una proposta!), la Cova del Drac-Jazzroom, l'Heliogàbal, el Pepsi Club, el Best Seller, el Leounge, El Dorado, La Torreta, Línea 625, el Jala Jala, La Vaqueria, el Minusa Club, el Quilombo, el Pastís, el Club Mix, La Nau, Bar Mediterráneo, El Cangrejo, el Lunatic Pub, el Blue Monday i el Bublic, a més dels malauradament desapareguts London Bar (que obriran de nou aviat!) i La Paloma. Visca la música en directe, cullons!!
(ei, i que consti que no he estat ni de bon tros en tots aquests llocs -però hi hem d'anar!!-, que això ho extrec en part del reportatge d'Israel Punzano "Música viva" del Quadern del diari El País del 22 de maig de 2008).
Salut i molta música en directe!!
Anuncis musico-festiu:
Aquesta nit a les 21:30h a l'Estruch de Sabadel Manos de topo i, atencióóó: Love of Lesbian!
P.D. Si Tom Waits és Déu, Caetano Veloso és la verge Maria (sobretot quan fa falset). La verge Maria també és força avara. Val molts diners anar-lo a veure al Festival Jardins de Cap Roig el dia 30 de Juliol. El dia 13 de Juliol és el meu aniversari. Queda dit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
