dimecres, de juliol 30, 2008

Donosti és posh, però el Jazzaldia mola!

Donosti és posh. Ho sabem tots. Que és una ciutat aristocràtica, de burgesos i de molta pasta, ja ho sabem. Però i què? Heu estat mai a la platja de la Zorriola en ple capvespre, amb Asa sonant de fons en un escenari a peu de sorra, i vosaltres estirats a la sorra, encara amb la sal a la pell, i amb una cervesa fresqueta entre les mans acompanyat de dos bons Amics? No? Doncs llavors...

El cap de setmana passada hi vaig ser. Sí. I hi havia el Festival de Jazz de San Sebastià (www.jazzaldia.com), que coincideix que es diu així i se celebra a la ciutat que li dona nom. A més, a diferència que a Vitòria (festival on hi he estat 3 vegades i que adoro!), hi ha un munt de concerts gratuïts. Igual que a Vitòria, a més, l'ambientàs és increíble. Un munt de gent volcada al festival: amants de la música en general -perquè hi ha un munt de concerts de no-jazz-, amants del jazz en particular, curiosos, gent vinguda a menys, amics d'amants de la música, simples passejants, gossos, gats, extrangers de vacances, extrangeres de vacances... Un Festival, amb majúscules.

Per destacar, jo destacaria amb escreix i alevosia el concert del meu estimat/admirat Stefano di Battista, saxofonista italià que, deixant de banda la seva vessant més còmico-pallassa en els speeches que va fer, va demostrar una tècnica i un so d'allò més imponent, una facilitat per posar-se el públic a la butxaca que no va passar desaparcebuda a Donosti. Un concert rodó. Va tocar temes funkineros -bàsicament del seu últim disc a Blue Note "Trouble shootin'", temes més be-bopers -perquè, ho vulguem o no, tots venim del be-bop de Parker, i ell més!!-, alguna baladeta amb el soprano i standards convertots en veritables joies. Em va faltar una mica d'entrega, una mica més de soltura als solos, més "deixar-se anar". Però bé, això són minúcies. Un concertàs, EL concertàs.

Pel que fa a la resta de concerts, res. Asa, pronuncïat "Asha", és una nigeriana que fa reagge-popero sense masses pretencions, que té una veu bonica (a l'africa ni deu haver 450.000 iguals però), que sona bé i que t'amenitza un capvespre a la platja de la Zorriola d'allò més... I pel que fa a l'alemany Till Brönner, dir que és un trompetista-crooner, rollo Chet Baker, salvant les distàncies i amb unes estructures i uns backgrounds molt de "peli porno", com deia el Dani Danié. La veritat és que fa música per fer l'amor. I que consti que té un so de trompeta perfecte. Una sordina magnífica. És de disciplina alemana, això no se li pot negar. Sense més.

I ull que queda la part d'oci i gastronòmica. Què dir? Què dir d'un dels llocs d'Espanya, sinó d'Europa o el món, on millor es menja? A qui no li agradi anar de "pintxos" que aixequi la mà? Doncs, ens en vam fer un fart. I l'últim dia vam trobar un lloc esplèndit: Borda Berri (Fermín Calbetón, 12) a part del que ens van recomanar repetides vegades i el que no vam probar per arribar tard, també, repetides vegades (La cuchara de San Telmo, Plaza Valle Lersundi - con c/31 de Agosto). Quins pintxos! I quines canyes! I quin txacolí! I quins vinassus! (Ho he de deixar aquí perquè se'm fa la boca aigua).

Així doncs, i per qui no el conegui, recomano molt enèrgicament el Festival de Jazz de San Sebastià, tot deixant clar que el de Vitoria és possiblement el millor de l'estat espanyol i potser un dels millors d'Europa. Tot i això, no es pot negar, que la platja, la gratuïtat de molts concerts, i les sales on es fan els concerts (Kursaal, sala de cambra del Kursaal, Club Victòria Eugenia versus l'estadi de Mendizorroza) li suma punts al Jazzaldia donostiarra.

Que no pari la músicaaa!

dimecres, de juliol 23, 2008

Anuncio publicitario

Se busca musa. Abstenerse flacas
resentidas travestidos y envidiosas.
Sueldo escaso
noches de amor intenso
y libros como hijos.

Cristina Peri Rossi

dimecres, de juliol 09, 2008

Què diu que què?

Fa molts dies que estic mandrós, que no escric, que no et dic res, estimat Bròquil. I bé que saps que et penso, i et miro, i em dic: "va, escriu allò que avui pensaves...". Però no. Després no hi ha temps. Perquè és estiu. I l'estiu comporta molta platja, moltes terrasses, molta morenor de pell, i molta menys roba. I unes hormones alterades com els nens 10 minuts abans de sortir al pati... Marededéu.

Dit això, diré més coses (així, tal com em vagin venint al cap):

U) Per començar diré que el Manifiesto per una lengua común (i només he llegit el que sembla ser que diu, que no pas el Manifiesto en sí, tot arribarà) em sembla una presa de pèl digna de quatre manipuladors de merda que no tenen més feina que anar creant partits polítics absurds i fent la punyeta a base de sortir als mitjans de comunicació: lamentable Savater, manipuladora Díez, Pombo mentider. Ala. Queda dit. (Per cert, que en fonamental anuncïa que Telecinco s'uneix al putu Manifiesto dels cullons... Cap problema, seguiré sense veure-la -quan acabi Operación Trunyo, es clar-).

Dos) He viscut en primera persona l'alemana puntualitat i el perfecte funcionament de la Renfa. I pels publicistes aquí deixo el meu eslògan: M'encanta viatjar amb la Renfa, cada dia és una nova aventura.

Tres) Me la suen el Laporta, la seva mare en bikini fent surf, la moció de censura, l'Eurocopa dels pabrots, la Fórmula 1, Güimbeldon i el nou llibre del Ruiz Zafón (entre d'altres).

Quatre) Em posen "palote", em fan trempar, m'exciten (potser en diferents sentits, això sí):

Quatre punt u) L'Stefano Di Battista i el seu nou Trouble Shootin' (i per això viatjaré mil quilòmetres per a veure'l gratuïtament i acompanyat).

Quatre punt dos) La platja de l'Estartit i la paella de La Gola (Oh!! Si Epicur aixequés el cap...! Però aneu-hi jaaa, a què coi espereeeeeu!).

Quatre punt tres) La terrassa del Cata amb els Amics (som gent de bart, nosaltrus, eh, Llupe?)

Quatre punt quatre) Que a l'Ajo li hagin publicat l'article a l'Antiviral Therapy (perquè s'ho mereix, perquè mola, i perquè tot i que no ho demostri, és una mica més feliç avui... i el Pollastret, la Mossa i jo també...).

Quatre punt cinc) L'amistat que he après a tenir amb la Sarah. I no ha sigut fàcil. És encantadora.

Quatre punt sis) El vermut del Tomàtec, la conversa de l'altre nit amb el Tomàtec, les recomanacions del Tomàtec, la vida del dia a dia del Tomàtec, el Tomàtec en sí, el seu suc, la seva amistat amb sense dia ni hora ni data de caducitat.

Quatre punt set) Gana Sandra 5557.

Quatre punt vuit) La sensualitat infinita de la Rihanna, la Ri-hanna, la Ri-han-na, la R-i-h-a-n-n-a. Ho haveu vist? (no cal escoltar-la... pa qué?).

Quatre punt nou) Els acudits de l'Eugenio.

Quatre punt deu) Rodrigo Fresán, La velocidad de las cosas i la seva paranoia paranoide.

Apa, això ja quedaria dit. Així doncs, ens veiem ben aviat, que escriuré un post que em portarà a un èxit absolut i rotund, imparable.

Fins llavors, doncs.

P.D. del punt U) Estimats senyors del Manifiestu del raibols, només dir-los que aquest cap de setmana hem estat amb una amiga alemana a l'Estartit amb tres amics meus catalano-parlants. Resulta que l'alemana no parlava pas el català, però sí el francès i el castellà. Doncs bé, tots, i quan dic tots, vull dir tots, a més d'ensenyar-li paraules en català -perquè en tenia curiositat- hem parlat, sí, sí, (i ens hem entès!) en castellà... Donant-hi voltes, he conclòs que podria ser que a l'escola i a l'Institut, a més de, segurament a la Universitat, en més d'una i de dues ocasions, ens ensenyessin a parlar-lo i escriure'l. Però es clar, això només és una hipòtesi. I com que sóc imbècil, no cal que em facin massa cas. I ja sé què diran: "però és que hi ha un senyor en al nord de Girona en un poble de 230 habitants que no l'enten ni el parla, el castellà, i estem a Espanya i l'idioma comú és l'espanyol...". Queoscalleis, joder.