Cortázar: "te di muy poco comparado con lo que tú me diste a mí"

A un minut perquè acabi (sempre apurant...) el dia que fa 25 anys de la mort de Cortàzar, el gran cronopi, l'escriptor total, el del somni i la vigilia, el d'una de les millors noveles (per dir-li així) que he llegit mai, la infinita Rayuela, llibre que es mereix ser col·leccionat com La Marlene m'incità, en diversos idiomes -el d'idioma lila t'espera!-, llibre que s'ha de llegir 23 vegades, una del dret, l'altra del revés, una marxa enrera, l'altra a 230 km/h, l'altra a 20 km/h, l'altra somniant, l'altra amb el ulls tancats i l'altra amb el sentit de l'olfacte, em disposo a fer-li un humil homentatge, o simplement a dir, a parlar sobre ell, una estona.

(Inici de Rayuela en alemany, la lila: Ob ich die Maga finden bürde?).

L'homenatge, de fet, absurd i simbòlic, i digueu-me "capullo" o el què us passi pel cap, si voleu, l'he fet aquesta tarda. M'explico: empès pel post de la ja citada Marlene al seu Àrtic, i sorprès per ser un dels pocs contes de l'autor que no havia llegit, he buscat en aquest món internàutic, ajudat per l'incansable Gugel, el conte "Acefalia" del mestre. No sé en quin llibre deu ser, no sé res (jo us ho buscaré o li preguntaré a la Veïna) però la qüestió és que l'he trobat, en JPG, que ja té tela la cosa, i l'he imprès, fent-ne de l'ordre de 50-60 còpies i me l'he endut al Cata -el bar mític de l'estació de Sant Cagat on es troba la flor i nata del joven i del no-tan-jovent- per a repartir-lo, que és ben curt -he pensat-, i la gent, ni que sigui per curiositat, el llegirà. Doncs dit i fet. Tots repartits. Espero que algún dels receptors n'hagi gaudit i l'hagi incitat a llegir alguna cosa més d'ell, un Cortàzar que es mereixia un homenatge una mica millor. És un bon conte, aquest Acefalia. A la tele-di-merda no sé si han dit massa res, i encara estic pendent de mirar els diaris digitals per veure si n'ha sortit alguna cosa més, però tan és, jo ja l'he homenatjat, humil i senzillament.

Cortàzar, el de Historias de Cronopios y Famas, el de 62, modelo para armar, el de Las armas secretas, La vuelta al día en ochenta mundos, el de Final del juego, i la gran Rayuela (que no em cansaré, no!) i sobretot el de tants imprescindibles contes. Llegint Axolotl, vaig creure que era un peix per tornar a ser un home en qüestió de milisegons i al minut, estar dins una peixera, nedant, altre cop. Amb La carícia más profunda vaig patir una angoixa delirant, m'enfonsava amb el protagonista, molt endins. Amb Torito, i mira que en general sóc bastant reaci a aquest tipus d'esports basats únicament en la violència física- vaig estimar la boxa, i m'hi vaig avessar! (en el conte, entengui's). Amb El otro cielo, vaig plorar (i ara no sé ben bé el perquè, però l'Elena el té, que li vaig donar, i potser m'ho podrà explicar...). Amb Continuidad de los parques, no sabia si llegir el següent conte o tornar a començar-lo, per petit, per gustós, per intrigant. Amb El Perseguidor, que dec haver llegir 324 vegades (i no descarto llegir quan acabi aquest post, una altra vegada), vaig estimar Charlie Parker, el be-bop i el jazz en general més que mai ho havia fet... o va ser a partir d'aquest conte que m'hi vaig aficionar??

I aquest és l'exemple més clar de la meva passió i admiració per Cortàzar, no sé ben bé quan comença. No ho sé. Recordo que el primer llibre que vaig tenir a les mans va ser "Los relatos (3) Pasajes", el tercer volum de contes que Alianza Editorial editava als anys 80. Les reedicions dels 90, no són el mateix... no ens enganyem. Ara el tinc entre les mans i l'oloro i el miro, i l'obro i el tanco i em porta a aquella època. I sento petits calfreds. Sí, fetitxisme, si voleu, però del sa (si és que n'hi ha de sans). Però, i això sí, el que no oblidaré mai a la vida, va ser el Nadal de l'any ves a saber quan, quan jo tindria ves a saber quants anys però que no gaires més de 18, quan una veïna (gràcies Paqui, encara recordo aquell moment!), amb qui acostumàvem a fer regals de Reis, em va obsequiar, quan ja no l'esperava perquè a casa no "havia caigut", amb una edició, LA edició de Rayuela a Cátedra (Letras Hispanicas). Tan cuidada, tan detallada (amb aquells peus de pàgina, més que imprescindibles, en la majoria de casos per un servidor, menys quan parlen de músics de jazz, i tot i així...), tan compacta, tan elegant (el negre de la portada i el dibuix, gairebé invisible, a llapis de color de la portada, són d'un bon gust)... i potser m'estic excedint, perquè no és la millor edició del món, però és la meva, la que vaig FER MEVA. La que vaig Viure jo.

No sé què més dir, perquè no pararia, i em fliparia i diria coses que, afortunadament, encara no sé ni conec de Cortàzar i em ficaria en terreny aliè. Perquè em queda molt per llegir d'ell, perquè hi ha molts llibres que no tinc, perquè aviat sortirà un llibre amb un munt de textos inèdits (amb candeletes, l'esperem alguns). Perquè això, saber que encara puc llegir-lo, o rellegir-lo milers de vegades. I diria coses com que després de llegir Rayuela, puc dir que he estat a París, que he passejat pels seus carrers, que he pres cafè en els seus cafès, que he menjat i begut en els seus restaurants, i que he viscut el jazz i la vida dels anys 60 parisencs a la vora del Senna...

Per no parlar de sentir-lo llegir un conte seu, amb aquelles erres tipus Tries, o de quantes vegades debem haver vist amb el Míguel, la mítica entrevista amb el crack Joaquín Soler Serrano a TVE l'any 1977... Aquí està! Si no la heu vist us la recomano! I si la heu vist, encara més!

I m'ha encanta l'anècdota que Juan Cruz explica en el seu article a El País:

Cortázar se había detenido a escuchar un concierto de una joven que cantaba como Joan Baezen el barrio gótico de la Ciudad Condal. Escondido en la oscuridad de la calle, harto de que le abordaran para tener su autógrafo, este hombre de casi dos metros se vio asaltado por un joven que le ofreció una torta.

- Julio, toma un pedazo, le dijo el chico.

Cortázar se hizo a un lado; era, desde que fue un chiquillo, un hombre tímido; no le gustaban las fiestas ni los saraos literarios; Hasta que se convenció de que debía tomarlo. Y le dijo al chico:
- Muchas gracias por acercarte y convidarme.
Fue entonces cuando el joven le dijo a Julio Cortázar lo que muchos de los que le leímos le hubiéramos dicho en ese sitio o en el limbo si existiera y fuera el sitio donde ahora estuviera mirando:

- "Pero, escucha, te di muy poco comparado con lo que tú me diste a mí."

Julio le dijo: "No digas eso, no digas eso" (...) "Y nos abrazamos y él se alejó. Bien, cosas como éstas son las mejores recompensas de mi trabajo como escritor. Que un muchacho o una chica se acerquen a hablarme y a ofrecerme un pedazo de torta, es maravilloso. Así vale la pena el trabajo de escribir".

I ho reconec tinc un "Cortázar sin barba" (una biografia que el Míguel ja ha llegit) pendent... i fa massa temps. Avui començo.

I aquest any aniré a París.

Un llamàntol de l'esbart dansaire, una llamàntola que fa Yoga i Taichí

Estanislau Verdet, 31 de Gener del 2009
Sala Apolo 1, Barcelona, Barcelonès

Va arribar tard, plovia. Contràriament al què havia pensat, no va ser massa difícil accedir al local i retirar l'entrada. 0% de cues. Com que no trobava a ningú, i la blogger de Lleida amb qui també s'havia de trobar, era ja dins la sala, va decidir que no, que prendria una canya ràpida en un bar del voltant. En qüestió de 6 minuts era 1.75 euros més pobre, i 25 ml. més birra. Bé. Al bar, i com venia sent habitual en els últims mesos, es va enamorar per primera vegada aquella nit. La va veure allà asseguda, amb una clara i tres amics (o eren dos?). Siau, siau - pensà.

Sortint del bar, va trucar a l'amic GG, qui havia de ser per allà a la vora. Estava arribant. Mentre esperava es va fixar en un grup de dues noies, una de més alta, que somreia, i un noi, amb cara de simpàtic. L'altra noia parlava per telèfon: era menuda, morena i bonica. Va parar l'oïda, deia quelcom sobre algú a qui no coneixia directament però a qui creia reconèixer. Seria ell? Va pensar-ho però va descartar la idea per ser massa egocèntrica. Als 2 minuts, el noi de cara simpàtic, li preguntava: "ets el Gerard?". I ell que es quedava força sorprès, perquè no coneixia a cap dels tres. Va lligar caps quan el GG i la Reich van arribar. Eren dues amigues i un amic seu, que venien al concert de n'Estanislau. Llavors aparegué en Xexu. Cap-dins-doncs.

El concert va transcòrrer sense incidències destacables, amb monòlegs previsibles i cançons, unes avorridotes (per desconegudes), i altres divertides/festives i transgressores. Correcte. Un concert correcte. I un Gran Himne. Una cervesa. I un gintònic massa cart i servit amb força desgana (va haver de suplicar-li llimona al barman de genolls...). No, no entenia el fanatisme exacerbat de certs llamàntols. Com a broma, valgui. Com a filosofia de vida? Prau. Ara, cadascú és lliure d'ocupar el temps amb el què vulgui. Ell ho feia habitualment amb Muchachada Nui o Faemino y Cansado, cosa que algunes ànimes despreciables, titllaven de "dolents". Si un no té sentit de l'humor, no en té, i ja està. No es pot comprar.

El nostre protagonista, que peca d'imbècil en certes ocasions (ocasions que, certament, són cada vegada més freqüents) va anar lligant caps, quan, entre cançó i cançó, les mans corrien per esquenes alienes. El noi simpàtic acariciaba tímidament la noia menuda i morena. "Bé", pensava, "jo també acaricio a les meves amigues, són bons amics, segurament...". Il·lús. Tan era. El fet d'haver-la conegut era, en sí, tot un plaer. Perquè, ho he de dir, hi havia un gest en el seu rostre que li recordava a algú de qui sí que havia estar enamorat (recomanació "gafa aire": entengui's que, arribat aquest punt del relat on ens estem posant reflexius i melodramàtics, i, destaqui's que està marcat en negreta, aquest "enamorat" no és sinònim de l'enamorat del primer paràgraf, que esdevé una paraula potser massa frívola per denominar el sentiment impulsiu i neandertalis de copular que hom sent quan veu una noia que està de bon v/beure), bojament, i només per això, i, parlem clar, perquè era menuda, morena i bonica, no podia treure-li l'ull del damunt. Ara, això sí, màxim respecte pel nòvio, amic-especial, rollo-raru de la noia menuda: mai el deixaria tetraplègic, seria una mort ràpida i indolora.

(Nota: Benvolgut Pere, si llegeixes això, pensa que és pura ficció -que no fricció- i que res del que aquí hi diu ho pensa la meva persona, sinó el Yeral. A més, és prou conegut pels Broquil·lians de pro, que en Yeral és un fanàtic de la ironia-festiva-"non-grata" i de la hiperbòlica visió dels sentiments, especialment, quan es tracta de sentiments envers el sexe femení. Eh, Bròquil?).

Va acabar el concert i van sortir a deambular pel Raval, sota la pluja, fins que, afamats van acabar arribant a Capadòcia, en plena capital Catalana. Redéu. Percentatge d'oxígen en l'ambient: 4%. Llum més aviat tènue. El millor canal musical de la Russia Putiniana en un volum força imperceptible. Un-es-pec-ta-cle. A més, acudits lamentables (sobretot de part del nostre protagonista, l'Imbècil Integral Major) suposo que en part, sorgits sobretot de la falta d'oxígen al Sistema Nerviós Central. (Véase "Doctor, doctor, voy a perder el ojo??" "Hombre, yo se lo he embolicado bien"). Llavors, l'hecatombe: ja era aquí l'Amic Tomàtec. Ja hi eren tots.

Risls. Més cerveses calentes i la Txari i el Gerhart que s'unien a la festa. Per fi el coneixia aquest peça de'n Gerhart. Un altre plaer. Seguidament, i amb els ànims ja força enlairats per l'alcohol que començava a còrrer per les artèries, vam anar a petar a un dels locals nocturns més freaks de tots l'escena Ravalera. Sajerau. Doncs això. Bar Aurora. Ull viu! Atenció. Bar cutre, amb parets i barra cutre, amb llums cutres, amb sofàs i cadires cutres, on hi va però, gent guai. I el més bo, un DJ cutre (punxant Alaska, Mecano i demés hits incommensurables i projectant unes imatges lamentables en una paret lamentable), això sí, amb un Mac. Queda tan fashion punxar Alaska amb un Mac, tan glamurós...

Llavors en Matti, amic alemany, superior a la mitjana, crack dins dels cracks, va arribar al Aurora. I entre el Tomàtec, el Matti i un ell, la cosa ja no hi havia qui la parés. I així fou: ningú la va parar. Només van parar de moure els malucs quan, a les 3 i pico, van tancar les portes i van fer fora tothom del bart. A l'ambient es desitjava el "Somebody told me" de The Killers, i les cerveses dels Pakis, només eren el preàmbul del que havia de succeir: més festa. Sortint del Aurora doncs, van perdre una quants adeptes, per no dir tots: la noia morena menuda, el seu "manso" udolador, el Xexu, la Txari, el Gerhart, marxaven, ja en tenien prou i més si cap DJ del país és dignava a punxar-los "Somebody told me". En Tomàtec, en Matti i el nostre protagonista broquil·lià, doncs, en un estat força lamentable, van encaminar-se cap a la Plaça del Rei quan el Matti va fer un pensament i decidí que amb els tres gintònic que duia en vena i per l'hora qu'era, ja n'havia tingut prou. Als altres dos els va faltar temps per entrar al Karma, pagant una pasterada per quedar embutits i completament sords en un local massa aglomerat i poc respectuós amb els refredats (-34ºC). Cristu de tiquets de consumició, dos gintònics forçadíssims (gairebé ingerits amb embut) i una tornada caòtica, càustica i crítica: després de 30 minuts a la intempèrie, passant un fred considerable esperant un nit bus que no arribava, van adonar-se'n que no és que no arribés, és que no n'hi havia perquè aviat sortia el primer tren cap a Sant Cugat. I això van fer. Van agafar el tren, i l'endemà fou un altre dia.

Manel, 7 de Febrer del 2009

Faktoria d'Arts de la Rasa, Terrassa, Vallès Occidental

Nervis. Nervis però no pas pel concert. Nervis de l'exagerada dosi de cafeïna que duia a sobre. Va arribar al bar la Unió, dirigit ininteligiblement per xinesos de totes les estatures, amb nervis i poca pressa. Ja anava tard, com de costum. Allà hi eren ja la cosina, que es queixava i amb raó, gent del ràdio, Gimeno inclòs (fan incondicional i malaltís d'Antònia Font i tot allò que soni similar, sigui afí o hagi escoltat alguns dels membres de la banda o els seus avantpassats), i una noia sense swing que viu amb la cosina en qüestió i amb qui són molt amigues. La cervesa va calmar una mica els nervis. Van parlar del Facebook, dels blogs i del que algú, irònicament i envejosa, anomenava Cibernòvies. Presses. Van arribar les presses. Eren les 22.15h i esperaven, embutits al cotxassu del Gimeno (moltes gràcies pel viatget!!), a la cantonada del carrer de la Unió a que unes noies desaparquessin i se situessin darrera per seguir-los. Túnels. Terrassa. 0% de places per aparcar. Està clar: pàrking.

Amb l'emoció que es respirava a l'ambient i la cuassa que hi havia a la porta, n'hi havia prou per esbrinar que allà hi havia un concert, i que no n'era un de qualsevol. No serà tant, va pensar. I sí que era tant. Un excessiu públic i un fanatisme, idèntic però d'un altre color, al dels llamàntols en zel de l'Estanislau, van sorprendre el nostre protagonista, molt incondicional de "Els guapos són els raros" o de "Ai, Dolors" però una mica incrèdul davant de tant furor. Bé, tan era. Cerveseta, per acabar de calmar l'histèria nerviosa cafeïnica i unes trucades amb la noia morena menuda, que, acudia a la cita amb el seu "rollo raru". Es van trobar (gràcies, tot sigui dit, a que un bon home, alt com un Sant Pau, allargà el braç i mostrà el mòbil del protagonista, més aviat xaparraet). Era just abans que comencés el concert i van intercanviar-se uns somriures còmplices i uns petons sincers. Tot començava a ser fàcil.

El concert va transcòrrer sense incidències destacables, amb monòlegs previsibles i cançons, unes avorridotes (per monòtones, per repetides, per feixugues) però d'altres molt engrescadores i eloqüents. Bo. Un bon concert. El punt fosc del concert fou quan el protagonista, dirigint-se a la barra passant entre una multitut infinita, va sentir que cantaven la seva cançó -seva i d'ella, la noia sense swing-: era "Els guapos són els raros" que tant li agradava, sobretot lletrísticament parlant. S'havia quedat sense el gaudi de viure-la plegats, amb cosina inclosa. Així doncs, demanaria un gintònic i se'l vessaria pel damunt, com a penitència. Al tornar a la posició inicial, aprop de l'escenari, el concert prenia més força. El punt àlgid va arribar amb la participació del públic per a cantar allò de "Ens ha costat déu i ajuda, arribar fins aquí", l'himne particular. Jo prefereixo Pla Quinquenal, què voleu que us digui. Ara, el millor espontàni, el noi que pujà i cantà: "Jo sóc de l'esbart dansaire, ella fa Yoga i Taichí, ens ha costat déu i ajuda, arribar fins aquí". Dit això, i anant per feina, que és tard i vol ploure, destacar la magnífica adaptació del "My hips don't lie" de Shakira i una correcta versió del "Common People" de Pulp, però, quant a la segona, això sí, massa lenta i musicalment una mica pobre. Es clar, a Pulp ningú toca l'Ukelele. Però ull. No em malinterpretin. Molt bé, eh? Que tinc el discu i tot, cullons.

La nit va continuar per rius de gintònic, ginlemon, gin-el-que-caigui-al-got. A aquelles hores ja era pura ginebra i poc equilibri. Molta líbido. I déu ni do els balls que es marcava, encara. Tenia alè, tot i que poc, i molt menys que uns anys enrera. La música era força correcte. Sonà Pulp, sonà l'estimat/esperat però no escoltat per la noia morena menuda i el seu "rollo" udolador "Somebody told me", sonà Antònia Font (quan el Gimeno entrà en estat de shock) i en general, bona música (pop-rock, entengui's, que de Marvin Gaye o Eric Doplhy no en van posar pas cap...). La companyia era més agradable. La cosina fugí, amb un atac de nostàlgia. L'aniversari de qui, Helena? A més, per allà apareixien la Cora i el Luigi, dos amics de Sant Cugat a qui no esperava veure per aquelles contrades i amb qui va gaudir de la dansa i del tequila. Molt agradable "retrobada".

Tàctiques. Estrategies. Mirades. Elogis. Sense anar més lluny, al nostre protagonista, unes noies, el van etiquetar com el millor ballarí del local. Modèstia apart, potser era cert i tot. Flipao. Masses objectius. Massa dispersió. I una noia sense swing que seguia amb la dèria d'una veu. La seva. I era una arma massa fàcil, massa trobadora i torbadora, i el problema, massa difícil d'obviar. Amb la música a aquells volums necessariament va haver de parlar-li a cau d'orella i aquell va ser l'encert concupiscent, la dopamina més plaent per una oïda sensible i malaltissa d'un matís. L'alcohol, el timbre, les ganes, l'ambient, la nit i una atracció desmesurada d'ell cap a ella, avui encara incrèdula, van fer la resta. Una resta caòtica i massa efímera. No sabia massa bé on era. Fugaç. Un plaer fugaç. Com fugaços eren els cubates i els xarrups de tequila dolent que el Luigi li oferia. Fugaç, com la tornada en cotxe -gràcies Marta!-. Fugaç com les estrelles aquelles que diuen que cauen del cel, il·luminant-lo i que, si les veus, i estàs a temps, i téns una ment àgil, et concedeixen un desig.

El meu desig és que tot continui igual: que tot segueixi movent-se. Si pot ser a ritme de guaguancó. Que és del ball d'on surten les coses bones. I del no-swing!

Siau, pardalets meus.

Noia morena i menuda: un obsequi per tu.

P.D. Això sí, necessito una dosi de jazz frenètic -Atomic a Girona!!-, de We Are Standard en directe o de Love of Lesbian en vena. Totes les protagonistes d'aquestes dues cròniques, lamentable i esbiaixadament explicades, esteu convidades...

Anunci Lefístic

Bròquil, enceto un nou blog, per parlar única i exclusivament de l'Amor amb majúscules i en cursiva -que, ben mirat, és el que faig aquí-, al què li dono, aproximadament, catorze hores de vida. Tretze i mitja, va.

Tinc un post a mig escriure per tu, Broquil·let meu, que sé que estàs una mica pansit, però em fa mandra acabar-lo ara, perquè és tart i plau.

Demà te'n dic alguna cosa, eh? Mentrestant Sinalefa'm, i sinalefa a tothom. Sinalefem-nos, que així serem feliços de la hòstia.

Siau, pardal.